Article en motiu de la Diada Nacional del País Valencià
El País Valencià, de la mateixa forma que la resta de parts del territori, està patint una dretanització tant a escala institucional com a peu de carrer. Les darreres cites electorals arreu dels Països Catalans han fet palesa l’entrada amb força de la dreta als espais electorals, així com l’ensorrament de tots aquells partits i coalicions que amb el nou cicle de mobilitzacions iniciat la dècada passada prometien millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
Aquestes suposades coalicions progressistes, conformades per partits com el PSOE –en les seves divisions autonòmiques del PSIB, PSPV i PSC– i altres partits socialdemòcrates– Compromís, Més, En Comú Podem o Esquerra Republicana– han perdut alcaldies arreu dels Països Catalans. València i Palma han caigut en mans de la dreta i l’extrema dreta, i en l’àmbit autonòmic, el PP ha recuperat els Governs que havia tingut històricament a les Illes i al País Valencià, en ambdós casos però, amb l’ajuda de VOX per retornar al poder. Finalment, a escala de l’estat espanyol, l’espanyolisme i el feixisme han aconseguit arreplegar masses fregant la majoria absoluta al Congrés dels Diputats.
La dretanització general als Països Catalans assegura el reforçament d’ofensives anti-catalanistes, mercantilitzadores, anti-ecologistes, anti-feministes i tot allò que vagi en detriment de la vida de les persones, especialment de les dones, les persones LGBT, les persones migrades i en definitiva, la classe treballadora. Així i tot, els partits socialdemòcrates en els darrers anys tampoc han estat capaços de donar resposta a les necessitats de la classe treballadora, veient doncs la materialització de les limitacions del sistema capitalista. D’aquesta manera, en un context de desesperança i frustració, l’extrema dreta es presenta com a l’opció que solucionarà els problemes del proletariat.
Així doncs, no ha fet falta gaire temps per palpar les conseqüències d’aquesta dretanització de les institucions autonòmiques i locals. El català, ja en una situació crítica, segueix en el punt de mira. Tot i que se’ns pretengui vendre que està en una situació relativament favorable per la seva aparició al Congrés dels Diputats, la realitat és ben lluny d’això. De què ens serveix parlar-lo al Congreso si cada cop té menys presència arreu dels Països Catalans?
Al País Valencià, la llengua desapareix sota les noves polítiques de l’espanyolisme més reaccionari. Ja es trobava en una posició greu amb el govern anterior, però la situació actual està condemnant el valencià a la desaparició. El nou executiu de PP i VOX ha creat una falsa dicotomia a les aules, on valencià és sinònim d’ideologia que cal erradicar de l’educació i castellà és sinònim de llibertat i harmonia. Aquesta doble distinció, però, només agreuja la situació en què es troba la nostra llengua. Si en un suposat sistema bilingüe a Catalunya, la llengua pròpia perd cada cop més presència, en el sistema monolingüe que s’està imposant al País Valencià aquesta mateixa llengua està condemnada a ser oblidada.
El nou govern de PP i VOX al País Valencià també representa una aliança forta entre capital i institucions: l’opressió nacional que patim ve acompanyada d’una opressió social sense precedents. La classe treballadora es veu cada cop més desposseïda i la classe dominant acumula sense fre. Aplicant-ho al context de l’educació, en les darreres dècades el neoliberalisme ha intentat penetrar totes les universitats públiques i centres docents. Això comporta canvis importants en el model de finançament de les diferents institucions: aquestes depenen d’empreses i bancs que les financen, influint en els continguts impartits, les relacions socials que tenen lloc en les universitats i la classe que hi pot accedir. L’educació s’ha construït d’acord amb les necessitats del neoliberalisme. Al País Valencià, tenim els exemples de la càtedra de Finances Internacionals finançada pel Banc Santander a la Universitat de València, la càtedra de Plàstics Sostenibles d’UBE a la Universitat Jaume I o la Càtedra Santander-UA de Transformació Digital a la Universitat d’Alacant.
Aquesta lògica mercantilitzadora, evidentment, ha comportat una expulsió progressiva de la classe treballadora de les universitats públiques: les joves treballadores dels Països Catalans, incapaces de pagar les matrícules universitàries o bé per la impossibilitat de conciliar aquesta vida amb la vida laboral, es veuen obligades a deixar els estudis o ni tan sols es plantegen la possibilitat de començar. PP i VOX en cap cas pretenen aturar aquesta dinàmica, ja que actuen d’acord amb els interessos del capital i condemnant-nos a la misèria.
L’arribada de PP i VOX al País Valencià també es produeix en un context d’auge dels discursos antifeministes. Totes som conscients de la nova onada reaccionària masclista que legitima discursos misògins i LGBTfòbics que ha provocat que el jovent compri cada cop més els marcs discursius de l’extrema dreta i el feixisme. A més a més, l’extrema dreta, a través de la seva estratègia de màrqueting polític, aconsegueix arribar al jovent utilitzant les xarxes socials com TikTok o els streamers com a eina per enviar missatges d’odi populistes fàcils de captar sense cap argumentari darrere. Això, en l’educació, es materialitza dificultant enormement la implementació d’un aprenentatge amb perspectiva de gènere i perpetua les violències a les aules.
Resumint, l’extrema dreta al País Valencià té com a objectius a llarg termini acabar amb l’imaginari col·lectiu de la construcció nacional dels Països Catalans –jugant amb l’avantatge del blaverisme ja prou socialitzat– així com assolir retrocedir en termes de drets de les persones LGBT i les dones, consolidar la lògica mercantilitzadora de l’educació i espanyolitzar la cultura i llengua pròpies del País Valencià.
Partint doncs d’aquest context de dretanització de les institucions i la societat, el jovent i les estudiants, així com tot el Moviment Popular d’arreu dels Països Catalans, tenim el deure d’articular una resposta forta i seguir treballant pels nostres objectius, com hem fet fins ara. També cal tenir present, però, que el fet que la dreta i l’extrema dreta penetrin amb força les nostres vides no ha de fer-nos oblidar que els partits suposadament progressistes tampoc no van millorar les condicions de vida de la classe treballadora.
Fins ara, les que hem seguit organitzades hem articulat lluites des de diferents fronts; des de la lluita antirepressiva –Encausats de Pego o el judici contra els feixistes del 9 d’octubre– fins a la lluita feminista –Subversives Castelló o les assemblees feministes de València i Benimaclet– passant per la lluita ecologista –plataformes contra les macroplantes d’energia fotovoltaica o contra les línies de Molt Alta Tensió arreu del País Valencià– i la resistència contra les ofensives anticatalanistes que volen eliminar el valencià de l’àmbit educatiu i de la vida de les persones. En l’organització popular per donar resposta a l’ofensiva generalitzada contra el poble treballador arreu dels Països Catalans, cal destacar el paper central que tenen les aliances feministes i ecologistes.
En totes aquestes aliances, cal no oblidar el marc nacional sobre el qual s’articulen: cada lluita ecologista, feminista, del col·lectiu d’habitatge, etcètera, ha de tenir com a objectiu final la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes, ja que com nosaltres ho entenem, no podrem ser plenament lliures fins que no abolim les relacions d’opressió nacional, social i de gènere. Les lluites són compartides arreu del territori i cal que, sense perdre en cap moment la perspectiva local, articulem aquest contrapoder popular nacionalment.
Si bé les ofensives d’extrema dreta i espanyolistes més palpables actualment les veiem al País Valencià i a les Illes, no podem oblidar que s’emmarquen en una ofensiva generalitzada dirigida contra el poble treballador dels Països Catalans, i per tant cal donar-hi resposta col·lectivament: des de cada assemblea de barri, des de cada col·lectiu i des de cada nucli de l’Esquerra Independentista i del Moviment Popular.
Davant d’aquest panorama que pot semblar desolador, cal reivindicar de nou el paper de l’Esquerra Independentista. Les diferents organitzacions que la conformem tenim en l’actualitat un paper clau en la creació, articulació i difusió d’un contrapoder popular català que vertebri el poble treballador dels Països Catalans, a través de l’estratègia de la Unitat Popular.
Cal crear espais de participació política i social en tots els àmbits on lluitem per crear un contrapoder popular català. Aquesta és l’estratègia de l’Esquerra Independentista per assolir el nostre alliberament nacional, social i de gènere. Els Països Catalans són el nostre projecte de futur, però també el marc sobre el qual articulem les nostres lluites socials i polítiques per superar i abolir totes les relacions d’opressió que patim.
I de nou, cal reafirmar-nos en el nostre ferm compromís amb els tres eixos en què es basa l’EI: la independència, el socialisme i el feminisme. Els entenem com a indestriables, estretament entrellaçats: les relacions socials no són aïllades, i si volem analitzar la realitat de forma sistèmica i completa, cal que entenguem la vinculació entre les diferents opressions patides.
I per acabar, cal que reivindiquem el paper del SEPC dins l’estratègia de l’Esquerra Independentista, lluitant per una educació pública, popular, feminista, en català i de qualitat. Les ofensives que està patint el País Valencià darrerament en cap cas ens han de fer enrere o hem de perdre l’esperança. Ans al contrari, cal que això ens serveixi per a reagrupar-nos, agafar forces i preparar-nos per la lluita que ens portarà a l’alliberament del nostre poble i la nostra classe. Aquest 9 d’octubre, al País Valencià i arreu dels Països Catalans, continuem lluitant fins a la victòria!