Els propers 3, 4 i 5 de juny es farà la selectivitat al País Valencià i les Illes, mentre que al Principat serà els propers 11, 12 i 13 de juny. Enguany, aquestes proves arriben en un context convuls; vam encetar el curs sense tenir clar com seria el model d’examen i, en unes aules totalment infrafinançades, el professorat difícilment ha pogut adaptar els plans docents als constants canvis.
1. Què representa la selectivitat per les estudiants de classe treballadora?
Abans d’entrar en el model d’enguany, però, cal que ens qüestionem què representa la selectivitat per nosaltres, les estudiants de classe treballadora dels Països Catalans. Les Proves d’Accés a la Universitat o selectivitat, malgrat vendre una suposada imatge d’igualtat i de modernització del sistema, promouen la competitivitat, l’individualisme i la mercantilització de l’educació. Aquestes proves sustentades en la falsa meritocràcia, ordenen les estudiants en funció d’una nota “neutral”, ja que es fa el mateix examen per a tothom. Fins aquí, podríem no trobar-ne cap problema. La veritable farsa arriba en veure diversos factors:
1. Les estudiants de classe treballadora i escolaritzades en centres públics hem patit de primera mà durant tota la nostra escolarització la manca de recursos dels nostres centres, havent d’esperar setmanes sense professores de substitució, amb ràtios desorbitades per cada classe, manca d’adaptació dels plans docents als canvis de prova i la incertesa constant davant la manca d’alternativa. Ens han fet creure que ens hi juguem tot en aquests exàmens, mentre el sistema ens dona l’esquena i ens nega els recursos per poder arribar a la data d’examen preparades i segures.
2. Alhora, aquestes proves crucials per al futur de tots els estudiants qui les fan, comporten un gran desgast en les estudiants, provocant estrès, ansietat, desmotivació o neguit, i afectant la nostra salut mental. No es tracta d’unes proves centrades en l’ensenyament crític o l’aprenentatge real de les estudiants, només que busquen classificar-nos per una nota i decidir qui entra i qui no als graus universitaris, sense tenir en compte les aptituds de l’estudiantat, el seu context material o posar el focus en el nostre aprenentatge.
3. I on volem anar a parar amb aquestes proves? A unes universitats que cada cop ofereixen menys places en aquells graus que no són útils al sistema en la seva dinàmica capitalista i espanyolitzadora. En la mateixa línia, els graus amb més demanda tampoc ofereixen places noves, fent que les notes de tall siguin inassolibles per les estudiants, que ens veiem forçades a competir entre nosaltres en comptes de fomentar la cooperació i posar l’educació crítica al centre.
2. Per què diem que la selectivitat és pura meritocràcia?
És meritocràtic aquell sistema que recompensa els “mèrits”. És a dir, que qui més s’esforça, més recompensat en surt.El capitalisme (i concretament la cultura neoliberal) ens vol fer creure que el sistema actual és meritocràtic: aquell empresari és tan ric perquè ha treballat moltes hores, o ha sabut jugar bé les seves cartes i prendre bones decisions empresarials. Si vols deixar de ser pobre, t’has d’esforçar més que ningú, no ser mandrós, prendre el control de la teva vida i abandonar la mentalitat de perdedor! Són discursos que tots hem sentit en algun moment. Aplicats a l’educació, però, els tenim molt més normalitzats: si voleu aquesta nota, us haureu d’esforçar molt. Si has suspès és perquè no has treballat prou, no com el teu company, que ha dut la feina al dia.
En realitat, la meritocràcia és una forma d’amagar les enormes diferències entre grups socials sota una falsa igualtat de condicions. Ens volen fer creure que, com tots passem pel mateix examen, qualsevol desigualtat entre estudiants queda anivellada. On no es vol posar l’atenció és a les condicions materials de cadascú: no és el mateix enfrontar-se a un examen havent hagut de treballar, de cuidar d’altres persones, d’assumir tasques reproductives i domèstiques o tenint una situació familiar complicada; que venir d’una família que també ha estudiat i et pot ajudar, amb temps lliure, amb recursos per pagar una acadèmia o, fins i tot, per inscriure’t en una escola privada/concertada. Tampoc no és el mateix haver estudiat en un centre d’alta complexitat, que pateix una forta segregació social, amb problemàtiques derivades de l’infrafinançament de l’educació pública, ràtios altíssims i professors desbordats; que fer-ho en una privada/concertada sense aquests problemes econòmics, amb poques places, dedicat a assolir els millors resultats en aquests exàmens o en una població benestant. Per tant, la meritocràcia serveix per amagar un claríssim biaix de classe, per les condicions materials de què partim les estudiants, i fins i tot de gènere, degut a la feminització de les tasques reproductives i de
cures.
3. Què comporta la selectivitat per les estudiants de classe treballadora?
La suposada meritocràcia de les PAU, que en realitat amaga individualisme, competitivitat i classisme, encara comporta una altra greu conseqüència: la pressió i
l’empitjorament de la salut mental entre les estudiants. Com els resultats “només” depenen de si t’esforces molt, es genera una gran pressió acadèmica sobre nosaltres, tant des de l’exterior (escola, professors, familiars, societat…) com des de l’interior (generada per un mateix per voler arribar a certa nota, entrar a una carrera o aspirar a millorar les pròpies condicions de vida). La pressió acadèmica esdevé un factor més que es suma a l’empitjorament de la salut mental entre els joves, sumat a la manca d’expectatives de futur, incapacitat per generar xarxa social i de cures per culpa de l’individualisme, etcètera. Totes aquestes dinàmiques, evidentment, s’accentuen per les estudiants de classe treballadora, que reben més pressió per ascendir socialment a través dels estudis, però alhora acostumen a comptar amb situacions més complexes a les seves llars, a compaginar-ho amb feina o treballs reproductius i a les dificultats per accedir a un bon sistema de salut mental, atès l’abandonament del públic i els altíssims preus del privat.
4. On queda la llengua en tot aquest procés?
Les Proves d’Accés a la Universitat són l’enèsima demostració que no tenim garantit l’ús ple de la nostra llengua en l’educació. Si bé la legislació i jurisprudència precisa sobre el català a la Selectivitat varien en funció de la Comunitat Autònoma, la dinàmica és la mateixa arreu del territori: la de cedir cada cop més terreny al castellà com a llengua emprada de forma creixent als sistemes educatius dels Països Catalans, cosa que relega el català a àmbits cada cop més marginals. Això es tradueix en diferents fets: el català molts cops ja no és la llengua predeterminada en què s’entreguen els exàmens ni en què les estudiants els resolen i a algunes parts del territori, fins i tot, es qüestiona la pròpia prova de català. Finalment, per la legalitat de l’Estat Espanyol, és obligatòria la possibilitat de realitzar les PAU en castellà, si els alumnes així ho demanen. Com a SEPC, defensem i animem les estudiants a fer les proves en català, per la reivindicació política que suposa l’elecció conscient de la nostra llengua com a acte de defensa del seu ús ple, per valoritzar-la com a llengua igual de vàlida que el castellà per la creació i transmissió del coneixement en l’educació i per demostrar la necessitat de tenir una bona formació en català, especialment per aquelles zones on la majoria de la població l’ha hagut d’aprendre a través de l’escola.
5. Els canvis en les PAU, fem-hi front!
A banda d’això, les amenaces de constants canvis que no se sap quan s’acabaran materialitzant només fan que empitjorar el desgast de les estudiants. Pel que fa a les PAU del 2025, ens trobem amb un model nou, però que continua reproduint les dinàmiques del sistema capitalista amagades amb aquesta falsa igualtat i
meritocràcia. Veiem com el model d’examen i els criteris de correcció estan més centralitzats i amb menys autonomia als governs autonòmics, i també s’ha eliminat arreu de l’Estat Espanyol el sistema d’elecció de preguntes, evitant així que es pugui reduir el temari a memoritzar en certes assignatures i pressionant encara més a les estudiants de classe treballadora. En aquest sentit, veiem com encara s’ha potenciat més el sistema competencial per adaptar-ho a la LOMLOE, l’última llei d’educació.
Aquest nou model d’examen redueix l’optativitat de les preguntes, obligant a les estudiants a estudiar-se el temari de manera integral. A més a més, dona més pes a les preguntes obertes, que representaran un mínim del 70% de la nota dels exàmens. D’altra banda, a la fase específica es permetrà quatre exàmens, fins ara eren només tres. L’alumnat que esculli fer-ne quatre, un d’ells haurà de ser una segona llengua estrangera. A més a més, les faltes d’ortografia, la gramàtica i la presentació visual comptaran un 10% de la nota de cada pregunta. Finalment, s’han eliminat les lectures obligatòries i ara, cada centre, les decideix, a l’examen es faran preguntes generals de comprensió lectora.
Per aquests motius, des del SEPC reclamem que una altra educació és possible, lluitant per una educació on les estudiants puguem desenvolupar-nos com a persones i aprendre per poder qüestionar el món que ens envolta. L’infrafinançament de l’educació, el model competitiu i espanyolitzador i les retallades en les ciències només són la punta de l’iceberg d’un sistema que ens expulsa de casa nostra, volent instrumentalitzar l’educació per a convertir-nos en mercaderies al servei del sistema.
Desmuntem el frau de la selectivitat, l’educació no és una competició!