Un any més, arriba el 25 de novembre, dia contra les violències masclistes. En quin context ens trobem en l’actualitat?
Venim d’un llarg recorregut de lluita i reivindicacions feministes que s’han catalitzat en una millora de les condicions de vida, i d’avenços en drets i llibertats per a les dones. Aquestes victòries i la gran incidència política del moviment feminista es va traduir en grans mobilitzacions que van deixar pas a què garantir drets de les dones fos de consens social en la societat actual.
Consegüentment, les institucions van incorporar diverses reivindicacions que les feministes feia temps que demanàvem. Des dels protocols contra les violències masclistes i els punts liles a espais d’oci nocturn fins a lleis en favor de l’avortament.
Tot i la rentada de cara de les institucions com a defensores de les dones i els seus drets, les dades indiquen que les violències masclistes encara són presents en el nostre dia a dia i segueixen havent-hi milers de denúncies, agressions i feminicidis.
Cada vegada hi ha més comunitats d’homes a plataformes en línia on es reprodueixen discursos antifeministes des dels quals es mostra el feminisme com una imposició forçada que amenaça als valors tradicionals pel que defensen reforçar la masculinitat hegemònica.
Aquests discursos no son en va, s’acompanyen d’un auge dels discursos en contra de les dissidències sexuals i de gènere, les persones migrades… i es troben emmarcats dins d’una estratègia de l’extrema dreta per tal de mantenir i reforçar un sistema en crisi.
Les violències masclistes als centres educatius
Els centres educatius lluny de ser espais aïllats i neutrals són un reflex del que passa a la societat.
Aquests són un dels principals agents socialitzadors a l’hora de construir les nostres identitats, tant individuals com col·lectives i funcionen com a pilars bàsics per la perpetuació de l’opressió patriarcal, per la qual cosa no es troben exempts de què s’hi produeixin violències masclistes.
En aquests diàriament les estudiants reprodueixen discursos reaccionaris, comentaris infravalorant i sexualitzant a les companyes, menyspreu cap al feminisme… Una altra problemàtica encara més enrevessada és quan les violències les reprodueixen els professors cap a estudiants, per l’abús de poder que tenen respecte a aquestes. Les agressions per part del professorat s’han d’analitzar com un símptoma més de la problemàtica estructural, la violència masclista, que s’encobreix i es normalitza.
Lectura política de les violències masclistes
Les violències masclistes lluny de ser fets aïllats que cal tractar de forma individual com ens han fet creure, cal entendre-les com a part de les estructures simbòliques i materials sobre les quals el sistema capitalista fonamenta l’opressió de gènere.
La violència masclista és la forma més cruenta de control i dominació del sistema capitalista i patriarcal, però aquest també se sustenta de la divisió sexual del treball, la família monògama tradicional, la imposició del sexe i el gènere en néixer…
El capitalisme, doncs, es basteix de la violència masclista per mantenir-se i reproduir-se i li serveix com a eina repressiva per recordar-nos a les dones quin és el nostre lloc i què ens pot passar si ens rebel·lem.
Les institucions s’han assegurat de reconèixer les violències masclistes només quan afecten a la capacitat productiva de les dones. Les mirades lascives, comentaris sexualitzant-nos, discursos antifeministes… no son suficient, és necessari que hi hagi violència física, sexual o psicològica perquè siguin preocupants i s’actuï.
I això no és tot, la violència masclista actualment s’aborda des d’un sistema judicial i penal punitivista que no se centra en la reparació de les dones agredides i de les persones agressores. En el sistema d’abordatge de les violències masclistes manca una perspectiva de transformació social, que busqui els problemes d’arrel i treballi la masculinitat hegemònica.
Què cal fer en aquest context?
Les violències masclistes, per tant, no són un fet del passat ni aïllat del sistema capitalista i patriarcal en què vivim.
Davant de les mesures institucionals insuficients i d’un sistema en crisi, cal que ens organitzem al marge als col·lectius feministes de base per lluitar en contra de les opressions que patim.
Entenem, però que l’única solució real per acabar amb les violències masclistes és la destrucció del sistema capitalista i patriarcal en la seva totalitat i això implica abolir totes les estructures que el sostenen com el gènere i la família.
És per això que defensem un feminisme de classe que lluiti no només per l’alliberament de les dones i identitats dissidents sinó per l’alliberament del conjunt de la classe treballadora.
