Reflexions de la TEPC

Acabe d’arribar fa poc de la VIII Trobada d’Estudiants dels Països Catalans, que enguany s’ha celebrat a la població gironina de Celrà, tot i que degut a que el viatge de tornada ha sigut pesat hem resulta imprescindible fer alguna reflexió tant a nivell personal com polític. En primer lloc en el pla personal és una experiència molt enriquidora perquè durant tres dies comparteixes unes experiècies amb altres estudiants del nostre país i d’alguna manera és una manera diferent de pasara les vacances de Pasqua, defugir d’alguna manera del típic viatge de borratxera amb amics i dedicar-te a fer activitats de formació que son molt necessàries.

 

Pel que fa a la intepretació política explicaré activitat per activitat, per així contar les conclusions que he tret d’elles. La primera activitat va ser la xerrada “La universitat: del capitalisme fordista al semiocapitalisme” a càrrec de Raimundo Viejo, on cal destacar la crítica que es fa al model clàssic d’organització marxista-leninista del front de masses i les avantgardes revolucionaries, proposant un model més fonamentat en la horizontalitat i en l’autonomia obrera. També va llençar conceptes molt importants com el simbionde enfront de l’individu, és a dir que l’individu ho és en tant que forma part d’un col·lectiu, que no és res sense la cooperació.

 

Després d’aquesta activitat al dia següent ens vam endinsar en unes dinàmiques, que ens van fer entendre conceptes com els diferents sistemes de finançament, on es demostra que qui te millors condicions econòmiques te més facilitats per accedir a un títol i que en definitva dintre dels diferents models de beques a l’ajuda d’estudis el millor módel és el sistema redistributiu, que realment mitjançant el salari-beca beneficia als més necessitats, és menys elitista que el sistema de beques espanyol o el del crédit anglosaxó.

 

Una altra dinàmica molt important va ser el de les metodologies de l’ensenyament, on s’han plantejar que realment alhora de construïr un educació més crítica el que importa és la manera d’educar més que els continguts, sobretot impulsant en els xiquets la motivació i la participació més que l’obligació i el buidatge de continguts, aquesta dinàmica va acabar amb la proposta de cada membre sobre que intentariem aplicar metodologicament.

 

Després la vesprada va concloure amb dues taules rodones de la primera cal destcar la importància de la primera on s’explicaren les retallades en materia educativa als centres de secundaria i en definitiva de l’aplicació de criteris plenament empresarials per a la gestió dels centres educatius públics.

 

La segona taula rodona va ser molt important ja que es va parlar de com construir el canvi social des de l’educació, veiem com la primera intervenció va ser en camí d’assenyalar la lluita contra el patriarcat i el capitalisme des dels models de coeducació, encara que des del meu punt de vista va fallar el de pensar que patriarcat i capitalisme van infimament lligats, quan el patriarcat és una estructura de dominació de gènere molt anterior. Una altra intervenció va destacar l’importància del moviment estudiantil com a punta de llança de la transformació social, on es van encetar linies de debat molt interessants com donar el pas final per a que les mobilitzacions estudiantils superen la mera acumulació de forces i passen a tindre rellevança política a que es passe de la defensiva a l’ofensiva en molts aspectes, la batalla ideologica i del llenguatge en recuperar mots com democràcia o ciutadania i fer-los de nou populars i rescatar-los de les urpes del falcó neo-liberal i d’alguna manera ser motor de canvi, que des del meu punt de vista passa per la falta d’implicació de l’esquerra rupturista en aquestes reivindicacions. Per aconseguir açò cal superar el purisme ideològic, però sense caure en el paper dels sindicats d’estudiants grocs que son mers gestors de les ofensives neo-liberals, que sols intenten alleugerir el colp. D’aquesta manera també es va plantejar la necessitat d’assolir xicotetes conquestes, per usar-les com a propaganda política al nostre favor, és a dir de demostar que amb l’organització popular i un moviment estudiantil combatiu no sols es poden frenar certes reformes, sinó asolir millores.

 

Finalment en l’última jornada s’ha fet una taula redona que ha plantejat diversos temes alvoltant de l’eficàcia, amb postures des del professorat on veuen que aquesta eficàcia no pot ser mesurada quantitativament. També veiem la posició del educadors en família com una solució individual al actual model educatiu, que per ells no permet desenvolupar les potencialitats dels seus fills, encara que ha d’existir la llibertat per poder educar el fill en cas crec que no pot ser la solució als problemes de l’escola pública, perquè proposa una sortida individual a un problema col·lectiu. Finalment veiem contraposat una visió social a càrrec del professor Cesar Cascante, on planteja que l’educació es on és plantejen més contradiccions sistèmiques i per tant on es pot plantar un camp de batalla social més fàcilment, sobretot pel que l’educació ha deixat de ser garantia d’ascens social i de millora de les classes populars. Un altre apunt interessant és que l’educació ha de tindre una vessant professional (valor de canvi) i una vessant social (valor d’ús).

 

Ja per acabar concloure l’important que és realitzar espais de debat on un subjecte potencialment revolucionari com l’estudiantat puga analisar de forma col·lectiva els atacs al seu futur com a classes populars i la necessitat d’articular una lluita positiva, en quant a presentara alternatives davant del seus model educatiu, com és el cas de la confecció de la Carta Catalana d’Estudiants, que el SEPC com a referent estudiantil dels PPCC intenta mostrar el propi cami a seguir davant del model neo-liberal.

 

Article d'Aimar Ballester militant del SEPC a la Universitat Jaume I i publicat al seu bloc.