El dijous 3 de desembre vora de 1000 estudiants de les universitats barcelonines han tornat a trepitjar els carrers de la capital catalana aquest cop sota la consigna: “Construïm l'alternativa a la universitat neoliberal i repressora”. La manifestació convocada pel SEPC de Barcelona i la CAE s'ha desenvolupat sense incidències i ha sortit de la ja habitual Plaça Universitat i per acabar a la Plaça de l'Àngel del districte de Ciutat Vella.

Els manifestants han corejat consignes contra la privatització de les universitats, les retallades pressupostàries i de personal, les sancions acadèmiques i judicials als estudiants i les actuacions policials del curs passat. A remarcar el desproporcionat desplegament que la policia autonòmica espanyola ha desenvolupat a l'hora de controlar la manifestació, ja que no només ha situat a nombrosos agents de la Brigada Mòbil al centre de la ciutat, sinó que ha col·locat tanques metàl·liques a diversos punts del recorregut com la Rambla, portal de l'Àngel, avinguda Catedral i carrer Jaume I impedint el pas de la manifestació. Precisament no s'ha pogut arribar al Palau de la Generalitat catalunyesa, perquè la presència d'aquestes tanques a la sortida de la plaça de l'Àngel. Arribats a aquest punt els estudiants han palesat la seva indignació mitjançant crits vers el que estava succeint amb els Mossos d'Esquadra, s'ha llegit el manifest de la marxa i s'ha desconvocat a la gent.

* Imatges d'en Marc Miras.

Parlament del SEPC:

Qui ho anava a dir que el moviment estudiantil tornaria aquest curs a trepitjar els carrers de Barcelona! Perquè companys tan govern com rectors ens donaven per morts al·legant que l’entrada en vigor dels nous graus de Bolonya liquidaria les nostres forces i ensorraria les nostres conviccions. Res més allunyat de la realitat. Si bé cal reconèixer que els objectius que ens havíem marcat el curs anterior no s’han acomplert, no podem desmerèixer altres fruits que hem recollit com a conseqüència de l’oposició a la Convergència Europea. I un d’ells és el que s’ha materialitzat ara mateix en aquesta manifestació: el procés d’acumulació de forces resultant de la lluita del curs precedent, ha permès la supervivència d’un moviment estudiantil organitzat i encoratjat un altre cop a emprendre mobilitzacions per una universitat diferent a la que ens imposen avui dia. Ja en podem estar satisfets companys d’aquest fet, perquè resulta insòlit en la història del moviment estudiantil català. No és només que la lluita estudiantil, després d’un període de mobilitzacions, mai abans s’havia reformulat ràpidament i adequat al nou context, sinó que ni tan sols les assemblees havien tingut continuïtat en el tombant d’etapa. Això com podem comprovar amb la manifestació d’avui ha canviat. I a aquells, que des de començaments de curs ens feien al fossar, no només els demostrem que estem vius; sinó que els fem arribar un missatge, i ja en portem forces als darrers anys, que els faci copsar que la seva universitat no ens agrada gens ni mica i que en cap cas els estudiants ens resignarem a veure com ens imposen a cop de decret i via fets consumats l’elitització, mercantilització i homogenïtzació cultural de les nostres universitats. De cap les maneres consentirem això! Res en podrà aturar!

I quan enunciem que res ens podrà aturar, volem deixar clar que la seva estratègia de repressió cap al moviment tampoc aconseguirà que ens fem enrere, ja que ho han provat de mil maneres sense obtenir la nostra rendició.

Ho hem vist amb la repressió acadèmica on els rectors, recolzats per professors i estudiants reaccionaris, no han dubtat de fer ús de vexacions i clams cínics contra els estudiants mobilitzats i en els casos més extrems aplicar una normativa franquista per expedientar una trentena d’estudiants, expulsar-ne a sis d’aquests i de retruc coaccionar a la resta de la comunitat universitària.

Ho hem vist amb la repressió policial, perquè quan les autoritats universitàries es cansaren d’ignorar-nos, no s’ho varen pensar dues voltes alhora d’enviar-nos la policia autonòmica espanyola, els Mossos d’Esquadra, a resoldre el conflicte a cops de porra. Després de patir les agressions i vexacions de les forces policials, s’ha evidenciat que les titelles que dirigeixen les universitats prefereixen els mastegots i les estomacades, enlloc del diàleg i el consens democràtic.

I no fa masses dies que hem començat a tastar la repressió judicial. Poden mostrar-se satisfets els rectors i el govern d’haver aconseguit enviar a més de cent estudiants a presentar excuses als tribunals espanyols per oposar-se activament a Bolonya. Una mostra més de la seva executòria autoritària!

Tanmateix cal reconèixer que ara per ara tenim un repte pendent amb la revalidació de la lluita contra la Convergència Europea car es fa latent una actualització acurada del discurs i les reivindicacions a la conjuntura actual. Hem deixat enrere la lluita contra el sistema de crèdits europeus i les seves titulacions de grau i màster, però això no significa, ni molt menys, que les nostres universitats estiguin ja a dins de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, que ja no ens queden motius per seguir lluitant o que ara toqui entrar en dinàmiques pactistes i conciliadores. Res de tot això! La lluita contra Bolonya segueix vigent i només pot ésser copsada des d’una perspectiva d’oposició frontal. Això si cal que la enfoquem cap a aquells elements que formen part del context actual com l’Estratègia 2015, les reformes legislatives i estatutàries, l’Estatut de l’Estudiant, els Campus d’Excel·lència o els plans de gestió del multilingüisme.

El moviment estudiantil té per davant la urgent tasca d’integrar tots aquests elements en un discurs suficientment nítid com per tornar a quallar en el gruix d’estudiats que ja l’any passat demostraren amb les consultes a les universitats que no volien l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Recordem doncs que des d’ençà tenim l’obligació de que aquest clam de la majoria dels estudiants es faci realitat. Per tant serà responsabilitat nostra recuperar un moviment estudiantil de combat, capaç d’organitzar mobilitzacions de masses i accions de desobediència contundents que el facin esdevenir un veritable contrapoder a les aules i aleshores poder plantejar sense complexes la universitat que volem pel futur. Perquè podem dir-ho més alt, però no més clar.

TRENCAR AMB BOLONYA ÉS POSSIBLE! LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ!