Crònica d'un joc perdut

El passat Divendres 1 de Juny es va celebrar el Claustre de la Universitat Pompeu Fabra. De forma paradoxal, presenciar en primera persona la faràndula d'un Claustre universitari ens va recordar per què seguim insistint en participar de les vies pseudodemocràtiques que ens ofereixen.

 

En primer lloc ens hem de situar com mers espectadors d'una obra teatral protagonitzada per l'equip rectoral i aplaudida per la simpatia, comprada, de molts catedràtics En aquest joc, el guió que han redactat és la llei, que preveu totes les traves necessàries que poguessin succeir. Un clar exemple és el de censurar l'entrada de propostes incòmodes a través de la Mesa del Claustre. I així és com no varen permetre l'entrada de la proposta d'insubmissió al RD Wert; de trencar les relacions amb un conveni d'una universitat d'Israel; de posicionar-se sobre la repressió política del moviment estudiantil, entre d'altres presentades pel SEPC. Ara bé, el guió sovint té mancances i, com a bons actors, han de recórrer a la improvisació interpretant la llei com els convé convertint-se en els jutges de l'escena. Així és com han adquirit el costum d'impedir l'accés d'estudiants al recinte encara que el reglament permeti expressament l'assistència de la comunitat universitària si la sessió es realitza a porta oberta, com succeïx la majoria de vegades. Tot i així, no deixaran mai que protagonitzem la funció i acudiran subsidiàriament a mètodes més subtils. Si més no, això és el que van evidenciar quan van evitar per totes les vies que hi hagués el quòrum indicat en la votació de la proposta del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans-UPF en la qual s'oferien unes determinades garanties pels estudiants vaguistes. En contrast, varen deixar que s'aprovés i que es debatis amb anterioritat la proposta de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya en la qual s'exigia una regulació pròpia de la UPF que represaliés als estudiants vaguistes. En aquesta línia, si concebem el claustre de la universitat com una pantomima més dissenyada per les classes dominants, no ens frustrarem amb la conseqüent derrota perquè som plenament conscients que mai guanyarem la seva partida.

 

D'altra banda som coneixedors de les seves tècniques teatrals que, amb total arrogància, llencen en els moments més esperats. Sabem que tenen la tendència d'apropiar-se de les nostres paraules quan es presenten, per exemple, com els defensors del patrimoni públic, assenyalant-nos pels “danys” d'una vaga. Sovint complementen aquesta tècnica afegint descrèdit a l'assumpte, i ens acusen, sense sentir-se al·ludits, dient que som una “simple minoria autoritària”. I amb tot això no es queden prou tips de victòria, sinó que ens criminalitzen i fan ús d'amenaces recordant-nos que aplicarien el reglament disciplinari franquista (encara vigent) per a tots aquells qui van participar a la vaga del 3 de Maig. D'aquesta manera, intenten fer-nos veure que estem fora de joc, ens conviden a marxar públicament.

 

És precisament el fet de saber que dediquen tants esforços en fer-nos fora el que ens anima a continuar jugant a la seva partida, sense ànim de guanyar com hem dit, amb la simple voluntat de fer-los suar una gota i així deixar el nostre rastre a les seves americanes. De la mateixa manera sabem que jugar no és sinònim de legitimar, és per això que en cap cas hem atorgat legitimitat democràtica a les miques que ens han llençat. Ho farem quan ens assentem a l'altre punta de la taula, i nosaltres també siguem capaços de fixar les regles del joc, de moure fitxes, de llençar amenaces, quan en definitiva, la lluita més enllà de les aules posi en perill el seu joc. Serà en aquest punt, quan ells ens perseguiran per jugar el nostre joc.

 

Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans - UPF

Sabadell, 12 de Juny del 2012