A les aules et volen callat!

Els darrers anys arreu dels Països Catalans ha sorgit un interessant debat sobre les transformacions que s'esdevenen en el món de l'educació. Administracions, acadèmics, professors, estudiants, mares i pares... tothom ha dit la seva i des d'òptiques molt diverses. Tanmateix des d'una perspectiva d'esquerres la conclusió general gira sobre la idea de la privatització dels beneficis de l'ensenyament i la socialització dels seus costos per part dels qui la perceben. Àdhuc molts altres elements han estat subjecte de debat, però precisament el que permetia aquesta reflexió ha estat abordat amb escassa profunditat: la participació, i en especial la dels estudiants.

 

Ja feia dècades que les administracions públiques i les direccions dels centres d'ensenyament observaven a desgrat un fenomen que sempre se'ls havia revelat sorn, resultant esquiu a la introducció de qualsevol canvi que pogués perjudicar el seu estatus. Òbviament estem parlant del moviment estudiantil, que ja fos mitjançant la participació institucional o per via de la desobediència sempre se les havia empallegat per fer la guitza als governants de torn. Tanmateix aquesta vegada s'ha elaborat un complexa transformació de la vida estudiantil que de ben segur alterarà les pautes de la participació estudiantil.

 

Per exemple, el rol d'estudiant i les seves formes de participació han patit un trasbals a causa de la introducció de l'avaluació continuada. L'increment de la càrrega lectiva, la dispersió horària i el comportament alienant que se'n desprenen compliquen la reunió i l'associació dels estudiants, limitant els seus canals de participació a iniciatives individuals. Una vegada posats els pals a les rodes a la organització col·lectiva el següent pas ha estat bastir uns espais de participació estudiantils basats en una lògica instrumental i clientelar.

 

Un dels desigs més anhelats de rectors i governants ha estat la institucionalització del moviment estudiantil i el conseqüent apaivagament del seu caràcter intrínsecament dissident. D'aquesta manera tan a nivell de centre com a nivell autonòmic i estatal s'han creat uns ens de participació estudiantil, els anomenats Consells d'Estudiants , als quals s'ha atorgat un rol d'oficialitat amb l'objectiu de contrarestar la legitimitat que s'havia guanyat el moviment estudiantil pel seu caràcter assembleari i plural. Aquests consells estan formats per una figura d'incipient aparició: el delegat de grup a qui els companys s'han d'adreçar per comunicar els seus dubtes o queixes. Així mateix el Consell d'Estudiants, o el que és el mateix el plenari de delegats de grup, també té un president que els representa davant d'organismes superiors o la direcció del centre. La funció principal d'aquests òrgans seria l'aglutinació de les iniciatives i reivindicacions estudiantils, però sempre sota el control del centre o administració pública.

 

Els òrgans de representació de la comunitat educativa també han patit canvis significatius en forma de pèrdua de capacitat decisòria en favor d'òrgans col·legiats i unipersonals. Això ha restat bona part del marge de maniobra política de la que gaudien els representants escollits democràticament, però afecta especialment els estudiants que veuen com s'ha depurat l'únic espai on podien incidir en el sistema de presa de decisions.

 

No obstant els queda pendent la qüestió de com mitigar l'essència de la praxi del moviment estudiantil: la desobediència civil, que s'escapa de l'esfera institucional i que sovint traspassa els límits de la legalitat. D'entrada, d'ençà d'un parell d'anys hem comprovat com la norma consuetudinària d'eludir l'entrada de la policia als centres d'ensenyament ha desaparegut per via dels fets consumats i les conseqüències que això ha comportat. A l'emsems hi ha sobre la taula diferents esborranys de codis de conducta acadèmica a fi d'imposar un règim de sancions (expulsions, privacions, escarn públic...) que serveixi per dissuadir els estudiants d'alterar l’orde establert.

 

El moviment estudiantil ha de fer una reflexió que possibiliti la seva pròpia supervivència. D'aquesta manera s'haurà d'empescar fórmules que permetin una participació estudiantil plena i efectiva, però sobretot té per davant el repte de replantejar múltiples qüestions que assegurin una acció col·lectiva, autònoma i combativa. Com vetlla el títol d'aquest article: a les aules et volen callat!

 

David Carmona

Portaveu nacional del SEPC

 

 

 

 

*Article escrit per David Carmona, portaveu nacional del SEPC i publicat a "Punt de mira" el butlletí de l'assemblea de Maulets del Baix Camp www.puntdemira.cat