[25 de novembre: Dia internacional contra les violències masclistes]


 

Cada 25 de Novembre totes les dones, lesbianes i trans ens ajuntam per cridar ben fort que no morim, ens maten! Que no són morts aïllades, són feminicidis! Que ens volem vives i amb vides dignes!

Les assassinades molesten, afecten, ens escandalitzen. Són números que creixen i que ens posen la pell de gallina quan surten a les notícies. Però no són els feminicidis les úniques formes de violència exercides sobre les dones. Patim cada dia les seves expressions més subtils, més normalitzades, més acceptades socialment. Perquè és també violència masclista quan tenim por a caminar soles de nit, quan ens assetgen, ens criden coses, ens converteixen en objectes del mobiliari urbà sobre el qual està permès opinar i, fins i tot, tocar. És també violència quan se’ns qüestiona la nostra opinió o se’ns interromp per matisar allò que ja havíem explicat, quan es dubta del nostre criteri, quan no hi ha presència de dones als mitjans, aules, plans docents o d’altres espais de referència. Quan no s’entén un no per resposta, sinó com una invitació a seguir insistint. Quan se’ns imposa la maternitat, i passem a ser dones defectuoses si renunciem a ella. Quan se’ns controla amb qui parlem o què fem. Quan se’ns obliga a anar depilades, a estar primes, sense arrugues ni grans… Tot això és també violència masclista que les dones patim cada dia a les nostres vides i que està recolzada i perpetuada per la societat patriarcal i totes les seves estructures.

L’educació és un dels principals elements que perpetuen aquest model de societat patriarcal de submissió de les dones, que ens esborra de la història, que ens obliga a passar desapercebudes, que reforça el model de feminitat submisa i objecte de l’home. Per aquest motiu, no podem acceptar reformes retrògrades com la llei LOMCE, que ens porta el retorn de la religiositat a les aules, l’acceptació de la segregació per sexe de l’alumnat i la supressió d’assignatures que permetien tractar la igualtat de gènere i les sexualitats dissidents a les aules.

No obstant això, tampoc ens conformem amb el model actual i anem més enllà. Des del SEPC apostem per combatre les violències masclistes i per a això necessitem protocols de prevenció, detecció, actuació contra les violències masclistes a tots els centres educatius. Protocols que estiguin al servei de tot l’estudiantat, que siguin coneguts a totes les aules, que no victimitzi a les dones i assenyali als agressors i que regulin també les agressions LGTBfòbiques. Protocols que es basin en la prevenció com a principal mesura, que es treballi de manera proactiva i no reactiva, que tota la comunitat educativa rebi formació en la detecció de les violències masclistes, adonant-nos que totes les dones les podem patir el nostre dia a dia i que tots els homes podem exercir-les sense ser-ne conscients.

Aquests protocols, però, han de ser una mesura de contingència, preventiva i eventual, fins que assolim el model educatiu que volem: la coeducació. Això és, un model educatiu en el qual no hi hagi segregació escolar per sexes, que el material que s’utilitzi i els plans docents inclogui les contribucions, intencionadament silenciades i oblidades, de les dones a la cultura, la història, la ciència i tots els àmbits del coneixement, així com la formulació de problemes o lectures didàctiques que tinguin una perspectiva de gènere i contribueixin a treballar cap a la igualtat efectiva. Així doncs, reclamem uns plans docents feministes en la seva totalitat, que incloguin el que és, al cap i a la fi, la visió i experiència de la meitat de la població mundial: les dones.

Des del SEPC, avui tornarem a sortir al carrer i tornarem a cridar prou de violències masclistes! Ni a les aules ni enlloc! L’educació feminista és l’arma més revolucionària del jovent.

Contra les violències masclistes, no ens faran callar!

Teixim xarxes de defensa!