[Opinió] Ens prenen l’anonimat però ens queda la dignitat


Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la

Liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica

Roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

Des que em vaig veurem inserit dins del sistema educatiu actual m’han dit que vivim en una societat en que ja no està vigent allò que, durant gran part del segle passat, anomenaven lluita de classes, que ara ens regim per la meritocràcia, diuen: aquell suposat paradís on se suposa que estudiar millora el teu status social i això només està a les teves mans. No només això, sinó que ja no existeix una burgesia que governa als desposseïts, ara vivim en una societat democràtica: llibertat d’expressió, dret a manifestació i tot tipus de drets fonamentals que es respecten sota qualsevol circumstància. Verborrea propagandística i analgèsica amb la que cada dia ens bombardegen TV3, el Grup Godó i tants d’altres mitjans d’informació que són propietat dels mateixos de sempre. Ja en som moltes les que des de ja fa molt temps no ens ho creiem, no ens ho creiem quan les nostres famílies o nosaltres mateixes no ens podem permetre accedir a la seva font de coneixement, la Universitat, quan estem condemnades a treballar en feines precàries que amb un poc de sort superen el Salari Mínim i duren més d’uns mesos, quan els bancs són els únics que estan legitimats per ignorar la Constitució desnonant els nostres veïns i vulnerant el dret a l’habitatge per mitjà de clàusules abusives, quan ens neguen el transport públic com a bé comú al servei de la població…

Entre moltes ensopegades i desencisos, una setmana abans del 27 de Febrer, vaig obrir el correu per consultar les notes dels últims treballs que havia entregat a la Universitat, la meva sorpresa fou, però, trobar-me un missatge de l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca). La meva acomodada mentalitat forjada en l’Estat del Benestar va pensar: “Que bé, ja m’han tornat a concedir la beca”. Però la meva gran sorpresa va ser comprovar que l’any que començo a estudiar dues carreres alhora, és a dir, l’any que em matriculo de més crèdits, és l’any que em donen menys diners per la beca. L’argumentació que em donen aquests senyorets que viuen d’aplicar les ordres del PP i CiU és que sóc un egoista que, a més de ser becari, vull estudiar dues carreres alhora i que, per tant, no puc estar aprofitant-me de les arques públiques, haig de pagar, com si no tingués prou amb haver de pagar, no pas per plaer, un màster obligatori de 6.500 € quan acabi la carrera de Dret i, entonant per inèrcia el mea culpa, acabava un dia més en la vida precària d’un estudiant de classe treballadora.

Trobant-me en aquesta buidor absoluta pel contrast entre la seva veritat i la nostra paranoia conspiratòria vaig prendre la decisió de prendre partit i, el 27 de febrer, aquesta part de mi que vol fer que les coses canviïn em van fer sortir al carrer per manifestar-me per quelcom tant bàsic com el dret a l’educació. Eren dos quarts d’onze del matí del passat 27 de Febrer i els estudiants es començaven a aplegar al voltant de la Borsa de Barcelona, vinguts d’arreu de l’àrea metropolitana. La majoria destaquen per la seva joventut, tot i que, també, hi ha un nombrós grup d’estudiants universitaris. La manifestació comença a moure’s pels carrers de una Eixample de Barcelona custodiada per la unitat d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra. Allà em trobo amb companys amb els que compartim espais i aprofitem per comentar impressions de com estava anant la vaga a les diverses facultats i explicar-nos, entre crit i crit, les últimes anècdotes de les nostres vides. Al cap d’una hora que la manifestació transcorregués pacíficament pels carrers de Barcelona, arribem al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, al barri de Sant Gervasi. Allà veiem com les flames envolten una falla simbòlica amb la LEC, res més que un ritual simbòlic de protesta contra les retallades.

La manifestació havia arribat al seu final, la marxa es dóna per desconvocada i em trobo amb tres companys més que em proposen d’anar a dinar a algun lloc. Al principi, marxem amb un grup bastant nombrós d’estudiants, però un dels meus companys proposa d’agafar els Ferrocarrils a la parada de Muntaner per anar a dinar a algun lloc amb preus que puguin ser assumits per la butxaca precària d’una colla d’estudiants universitaris que paguen matrícules de més de 1.600 euros. De sobte, un dels companys comenta que hi a dos homes que porten estona seguint-nos i que sembla que siguin policies de paisà, l’altre mira al company, mentre els seus llavis dibuixen un somriure irònic que resta importància a la seva paranoia. És així com els seus pensaments tornen a la lògica demòcrata i liberal on res pot passar per manifestar-se pacíficament per Barcelona.

De sobte, un seguit de passes ressonant es sent cada vegada més a prop i abans que em pugui girar apareixen una quinzena de rostres coberts per caputxa i passamuntanyes. De cop, es sent un xisclet de metall tallant l’aire, són les porres extensibles, i ens criden amb contundència: “contra la paret, separeu-vos!”, la posada en escena és digne d’una operació anti-terrorista dirigida per Garzón. Es dirigeixen a nosaltres amb les porres extensibles, tot i que cap de nosaltres ha oposat el més mínim símbol de resistència. En un moment ens demanen la documentació i ens porten al fons d’una entrada de pàrquing, lluny de càmeres indiscretes. Ens fan treure tot el que portem a les butxaques i als meus companys els hi fan deixar al terra tot allò que duien a la motxilla. Tot seguit, ens separen un a un i ens escorcollen minuciosament, fins al punt de pujar-nos els calçotets i resseguir-nos tot el cos. Un cop escorcollats ens fan asseure en un lateral i ens diuen que ens esperem.

De cop apareixen dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra d’on surten una desena més d’agents dels Mossos d’Esquadra que per no trencar la tradició també anaven encaputxats. Un dels companys fa un gest de tranquil·litat intentant de millorar la situació anímica de la resta però, més enllà de calmar-nos, el seu gest de camaraderia es contestat per un dels agents de paisà amb un contundent: “Aquí ni una brometa eh, xaval!” El meu company abaixa el cap en senyal de resignació i resta en silenci, al veure-ho la resta adoptem la mateixa actitud. Arribats a aquest punt, comença l’escorcoll de totes les nostres pertinences, comencen a treure i a deixar sobre el terra tot allò que hi havia a les motxilles: carpetes de la universitat, roba, màrfegues, sacs de dormir,  apunts, agendes, etc. Repassant les meves pertinences amb la vista els meus ulls s’aturen al mòbil que està sent manipulat pels agents i que el deixen al terra després de comprovar que sense la contrasenya, òbviament, no es desbloca, acció que, obviant la mateixa lògica, repeteixen amb la resta de telèfons. Centren especial atenció en revisar tots els meus tiquets de compra del supermercat que tenia a la cartera, les meves targetes i els bitllets de la RENFE d’alguns dels quals van fer fotos.

Ja han passat més de vint minuts, en els que he intentat imaginar la quotidianitat d’aquella situació per aquelles màquines que no són més que funcionaris executant ordres. Tot i intentar oblidar l’esperpent en el que participàvem com a mers actors secundaris, no podia deixar de a centrar l’atenció en l’elenc format per més de 30 encaputxats que ens estaven escorcollant fins on permet la llei i més enllà.  La cerca d’informació va consistir des d’analitzar les llibretes d’apunts i agendes fins a un pamflet de l’ANC d’un dels meus companys, el qual va cridar fortament l’atenció dels agents i se’l van llegir detingudament fins que se’l van estar apunt d’endur. Un cop feta la batuda per les nostres pertinences, un dels agents dóna la ordre d’aixecar-se a un dels meus companys i el separa de la resta per fer-li unes preguntes. Aquestes anaven centrades en un mapa del Masnou, on el company havia anat d’excursió amb el Cau, que havien trobat a la seva motxilla, on hi havia indicats ells llocs on aniria d’excursió amb el cau.

Després d’un interrogatori de més de cinc minuts sobre el mapa faltava la última dosi de surrealisme, venen dos membres de la Brigada Mòbil amb una càmera de vídeo, comencen a gravar-nos un per un des de tots els perfils possibles, des dels peus fins al cap durant una bona estona a cada un de nosaltres. Als meus companys que tenien diverses peces de roba a la maleta, els graben detingudament tota la roba estirada al terra sense perdre el més mínim detall. A un d’ells li pregunten repetidament perquè tenia dos jerseis a la maleta i ,encara que ell els explicava que era perquè portava des de dilluns dormint a la facultat, els Mossos insistien fins a la obsessió. Mentrestant, els agents de paisà seguien examinant fins a l’últim detall de les nostres pertinences personals i comprovant les nostres identitats amb el walkie. Un cop acabades les gravacions ens tornen a fer asseure i , al cap de poc, ens comuniquen amb extrem despotisme que ja podíem marxar i que tinguéssim un bon dia. Per cert, tot sigui dit que encara estic esperant que s’identifiquin com a policia, tot i que, arribats a aquest punt, potser, ja no cal.

En resum, més de 45 minuts envoltats per una trentena d’encaputxats, intentant investigar fins al màxim detall de la nostres vides, sense deixar-nos parlar i tractant-nos com a criminals, com si el fet criminal no fos una mera decisió política sinó la personificació del Mal. Actes mecànics duts a terme per esclaus al servei dels amos que han fet esvair tota sensació d’intimitat i anonimat que podíem tenir eventualment, substituint-ho pel control més absolut. No som posseïdors, no tenim més que la nostra força de treball, no tenim drets, només deures i, després de tot, ara ja no tenim anonimat, si algun dia l’hem tingut, però el que mai deixarem de tenir és la nostra condició de lluitadors incansables.

 

Un militant no gaire anònim (per alguns)