Una humil reflexió sobre la vaga del 24O


“Els francesos fan vaga el dilluns perquè puja el pa, el dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la falta de llibertat … i el diumenge voten a la dreta.”

François Mitterrand

1. De les cúpules sindicals i la desmobilització generada.

D’aquesta manera definia François Miterrand, polític francès, la dinàmica de mobilització que existia a l’Estat Francès durant els anys 90, pot semblar una dita trivial i sense cap cosa a extreure però al si d’aquesta dita trobem una dinàmica de mobilitzacions molt semblant a l’actual arreu dels Països Catalans i, en concret, al País Valencià amb la convocatòria de vaga el 24O.

Com tantes altres vegades, aquesta convocatòria arribava al si de les assemblees amb una tàctica rellamp i amb un temps bastant limitat per poder realitzar qualsevol plantejament alternatiu, sobra dir que quedaven prohibides, de facto, les esmenes a aquesta convocatòria imposant-se de nou el silenci i la submissió a les assemblees de base i l’argument dels submisos fou el credo d’aquelles que decidien participar en aquesta convocatòria: “hem d’estar a la vaga per fer-nos veure”, “convoquen CCOO i UGT, ells tenen força de convocatòria i nosaltres no”, “No podem deixar passar aquesta oportunitat” i tants altres arguments d’urgència sense cap anàlisi del moviment estudiantil a la Ciutat de València. ni del context que l’envolta.

No pretenc amb aquesta reflexió fer un discurs de moralitat, entenem que la moralitat és cosa subjectiva i, per tant, no ofereix vertaders arguments més enllà d’idealismes i concepcions personals. Cal doncs una reflexió del context material, de les oportunitats i eines que el moviment estudiantil a la Ciutat de València té a l’abast. En un principi, i en l’inici dels debats a les assemblees sobre la vaga, jo defenia la convocatòria per un simple fet: enteníem la vaga com quelcom de reacció front a la aprovació de la LOMQE, no era tant una convocatòria sense motiu sinó, més bé, una necessitat que el discurs anticapitalista i assembleari de les bases estiguera present en aquesta reacció de ràbia i impotència front a l’aprovació d’aquesta llei de caire autoritari i reaccionari. Més tard varem descobrir que no era així, que eixe dia no s’aprovava la vaga i la pregunta va sorgir al nostre cap: aleshores amb quin motiu s’exposava aquesta convocatòria?

Sabem que no ha sigut el resultat d’un procés de confluència de lluites anticapitalistes i dinàmiques de base, entenem que tampoc respon a una necessitat immediata del moviment estudiantil, ara mateix tenim altres processos en marxa, i que, per lògica, no respon a una petició de la gent del carrer de manera immediata, la ràbia es pot gestionar cap a altres projectes que ara mateixa urgeixen més al moviment estudiantil a la Ciutat de València.

Entenem doncs la vaga com una finalitat en si mateixa, una convocatòria per corporativisme i necessitat de lluir marca de certs sindicats, totes sabem que parlem del SE,CCOO i UGT, en moments en que el seu pes actual a la societat i als moviments socials cada vegada s’allunya més del paper central que elles desitjarien . Algunes diran que aquesta idea no s’ajusta a la realitat, com si no tindrien aquest poder de convocatòria? La resposta és senzilla: estratègia comunicativa i enllaços mediàtics, allò que ens manca al moviment estudiantil. En una societat on la gran majoria de població no es troba unida a cap sindicat, ni lluita social en general, aquesta és una eina amb un poder enorme, d’aquesta manera podem veure com el SE, sense cap nucli real a les universitats arreu dels PPCC ha pogut tenir un poder de (des)mobilització bastant considerable.

Més enllà de la dinàmica corporativa cal analitzar un dels fets més importants, si no el major, que comporta una vaga: crearà, o ajudarà a afiançar, aquesta vaga/convocatòria unes dinàmiques o xarxes reals pel conjunt dels moviments socials a la ciutat de València? La resposta es pot veure a l’ambient i és clara: no. Aquesta convocatòria solament ha generat crispació i desencís al conjunt dels moviment socials, la majoria d’organitzacions i moviments es troben en un procés d’assumir contradiccions, tant pel procés de convocatòria com per la manca de (no)finalitat d’aquesta vaga, i es generen debats i tensions. Tot i això d’aquestes tensions i debats naixen noves propostes i dinàmiques, crec que és l’única millora que portarà aquesta vaga, naix la necessitat de deslligar els moviments socials d’aquestes convocatòries, de gestar noves accions i dinàmiques i, sobretot, de marcar uns tempos reals i adequats de manera assembleària i responent a les demandes de les bases mobilitzades. Com podem veure aquesta dinàmica serà una expulsió directa de les cúpules sindicats de CCOO, UGT i SE de les convocatòries de base, esperem doncs, unes reaccions molt dures per part d’aquestos organismes i els seus braços arreu del moviment estudiantil.

Així com l’edifici sense fonaments cau i els fonaments sense edificis no tenen cap utilitat, ni valor, les convocatòries sense base ni una construcció prèvia de xarxes i dinàmiques, anticapitalistes al nostre cas,  que donen sentit i encaminen la lluita a un objectiu recordem que la vaga és un mitjà i no una finalitat. Les vagues que no compleixen aquesta dinàmica estan encaminades a passar a l’oblit i a la mediocritat.  Des de la nostra visió, no són aquestes convocatòries les que el moviment estudiantil necessita actualment i, molt menys, les que han de ser el centre del moviment estudiantil. Aquestes convocatòries són presa de la desmobilització i converteixen l’eina de la vaga en un fet extraordinari sense cap rellevància més enllà del dia de la combativitat, perd així el seu poder de pressió en la negociació capital – moviment popular, en favor del capital.

Entenem, hem intentat explicitar-ho així a l’article, la mobilització com la lluita diària, la creació de xarxes i dinàmiques que vagen més enllà d’un dia de talls de carrers i focs de ràbia. La ràbia ha de ser canatlizada en la construcció d’estructures o dinàmiques reals i de base, lluny d’estancar-nos cal construir i expandir la lluita. De la mateixa manera, entenem que una manifestació, una entre tantes, sense finalitat més enllà de lluir pancartes i crida de consignes deriva en un passeig turístic per València sense cap utilitat real pel moviment estudiantil a aquestes alçades de la lluita a les universitats.

Són repetides les veus que clamen contra la nostra decisió i un dels arguments que es repeteixen amb insistència és que abans si que havíem secundat vagues similars. La pregunta és, sense cap mena de dubte, preciosament simple: la realitat varia i amb ella el moviment estudiantil i les seus possibilitats. L’any passat mostrarem que el moviment estudiantil de base de la ciutat de València, l’assemblea interuniversitària, té un poder de convocatòria real i unes eines amb una potència considerable, ja som suficients i no necessitem anar de la mà de ningú, la feina d’aquestos anys han donat el seu fruit i ara és hora de ficar aquestes eines al servei de la creació d’un moviment i convocatòries de base, autònom, assembleari i anticapitalista.

2.La proposta real i la construcció d’espais d’apoderament del moviment estudiantil

Què proposem doncs?, Quina és la nostra contribució al moviment estudiantil? La resposta és, i sempre ha estat, en al construcció d’espais que puguen servir a la construcció real del moviment estudiantil: assemblees de base, espais autogestionats pels estudiants, dinàmiques i cooperació amb altres moviments de base i anticapitalistes de l’entorn etc.

Entenem l’ocupació i alliberament de “Ca l’estudiantat” com una fita de gran rellevància, i un camí a seguir, per a l’estudiantat de les universitats arreu dels PPCC, de la mateixa manera valorem l’alliberament d’espais a la UAB o UPF. Ho entenem com un intent de generar vertaderes trobades i sinèrgies entre diversos moviments de l’àmbit universitari amb un objectiu clar: l’autogestió i la creació d’un mur de coneixement crític i de poder estudiantil front a la privatització a marxes forçades dels espais universitaris. Tota una demostració a l’estudiantat de que bastir el contrapoder estudiantil és possible i necessari.

De la mateixa manera, creiem que el moviment estudiantil ha de començar a bastir unes dinàmiques reals i de base arreu de les universitat de la Ciutat de València, i també arreu dels PPCC, que estiguen arrelades a la realitat de l’estudiantat i que, des d’eixes arrels i realitats, creen espais i convocatòries que tinguen un efecte més enllà d’un sol dia i després passar a l’oblit. La lluita ha de passar a ser diària, no sols per a la gent que milita en alguna organització, sinó pel conjunt de la societat, la lluita com a element real i diari del món estudiantil i sobretot en contacte directe i real amb la resta de l’estudiantat.

Exposem doncs com a necessitat un canvi de dinàmiques de treball al moviment estudiantil, una eina: l’assemblea interuniversitària, al cas de la ciutat de València, i les diferents assemblees de coordinació de les organitzacions de base, ens cal solament una cosa: la posada en pràctica i aprenentatge amb l’error i encert.

Organitzem-nos i vencem la por a vèncer, superem els límits que els grans sindicats burocràtics ens imposen i superem la realitat actual, solament així podrem vèncer i començar a ser incidents a la realitat diària de l’estudiantat no organitzat, la majoria per desgràcia. La resposta a Miterrand ha de ser clara, la nostra intenció, i necessitat, no és que els estudiants no voten a la dreta el diumenge, la nostra intenció ha de ser que els estudiantins el diumenge no solament voten, sinó que esmenen a la totalitat aquesta realitat i els seus marcs imposats.

Com digué el Subcomandante Marcos al capital mexicà i internacional, nosaltres ho anunciem a la burocràcia sindicalista i estudiantil que no atén a altra cosa que als designis del manteniment dels seus privilegis:

Escucharon?

….

Es el sonido de su mundo derrumbándose.
Es el del nuestro resurgiendo.
El día que fue el día, era noche.
Y noche será el día que será el día.

Ha arribat el moment de tombar oligarquies sindicals, el moment de bastir una alternativa de lluita diària i de base, no sols per dignitat, sinó per necessitat del moviment estudiantil d’avançar i trencar els marcs establerts al nostre potencial.

València, 23 d’octubre de 2013

Jordi Vila, militant de SEPC UV-Tarongers