Manifest de l’Esquerra Independentista per la Diada del 9 d’octubre


Com cada any pel 9 d’Octubre, l’Esquerra independentista eixim al carrer per reivindicar els nostres drets nacionals i socials; els del País Valencià i els de tots els Països Catalans. En aquest xicotet territori de la mediterrània occidental, ens trobem en un moment històric decisiu, enmig d’una renovada ofensiva espanyolista i francesa, ofegats per un neoliberalisme desenfrenat que empara tot tipus de corrupció i pendents d’un procés sobiranista a l’altra banda del Sénia d’unes conseqüències incertes.

Fa sis anys es visualitzaven les primeres conseqüències de la crisi capitalista amb l’esclat de la bombolla financera més important des de la Gran Depressió del segle passat. L’any 2007 molts relativitzaven l’abast del problema i confiaven en una prompta recuperació. Però les xifres parlen per si soles: sis anys després, als Països Catalans som prop de dos milions de persones aturades, hi ha desenes de milers de famílies desnonades i tenim uns índexs de pobresa que ja sobrepassen un quart de la nostra població.

La crisi ha tingut, doncs, uns efectes devastadors sobre els Països Catalans, i d’entre aquests, possiblement el País Valencià siga el més perjudicat. Al sud del Sénia, som més de 700.000 persones les que busquem feina, és a dir, la taxa d’atur arriba al 30%, i en el cas de les joves, se supera amb escreix el 65%. Són, doncs, milers les joves que afronten el futur sense esperança, o que directament, emigren per trobar-la. I alhora, mentre s’escapça el futur dels joves, les pensions es troben al punt de mira de la Troika i dels lobbies neoliberals i tot indica que seran les pròximes víctimes de les retallades.

Així, els drets de la classe treballadora han anat reduint-se sense aturador. Les reformes laborals ens han deixat a les mans dels empresaris i dels seus ERO arbitraris, amb uns sindicats institucionals que han restat passius en els millors casos, quan no n’han sigut còmplices directament. D’aquesta manera, al llarg d’aquests anys, el País Valencià ha patit el major espoli del serveis públics i socials de la història recent. Un espoli que va començar abans de què esclatara la crisi, perquè el País Valencià ha sigut un laboratori de polítiques neoliberals, a l’avantguarda estatal de les privatitzacions en la sanitat i l’ensenyament. I aquest espoli ha vingut acompanyat d’una corrupció estructural que ha permés a polítics i empresaris embutxacar-se els nostres diners sense cap mena de vergonya.

Com a conseqüència, sis anys després de l’esclat de la crisi, el País Valencià ha viscut importants mobilitzacions populars, com les que es produïren contra la corrupció, com les dels indignats, com la Primavera Valenciana o com les de les darreres vagues generals; la forta repressió, especialment contra el moviment estudiantil, demostra la importància i la eficàcia d’aquestes formes de lluita. Tot i això no és difícil constatar que les mobilitzacions cada cop han sigut més puntuals i menys concorregudes; i una sensació d’apatia sembla que s’haja apoderat de la població.

L’any 2014 s’encetarà de nou el cicle electoral a l’Estat espanyol, i la maquinària dels partits convencionals es posaran en marxa per mobilitzar la població un altre cop. Mentre que la dreta espanyolista intentarà recuperar l’anticatalanisme al més pur estil de la propaganda goebbeliana, la socialdemocràcia sucursalista intentarà convèncer-nos que un canvi de color a les institucions serà la solució als nostres mals.

Així mateix, l’any 2014 serà també l’any de la commemoració de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. Nosaltres, els valencians i valencianes, fa sis anys que vam recordar els 300 anys de la derrota d’Almansa, això és, els 300 anys del Decret de Nova Planta, de l’abolició dels Furs i la consegüent pèrdua de drets i llibertats. Però la commemoració al Principat s’ha fet coincidir amb l’anomenat procés sobiranista que ha fet florir el sentiment catalanista que la transició havia intentat ofegar.

La culminació d’aquest procés pareix que ha de ser l’exercici del dret a decidir. Però malauradament, aquest esclat de catalanisme s’ha autoimposat  límits autonòmics i s’ha sotmés a la direcció de la burgesia regional. Sembla com si la nació completa haja esdevingut un llast per a les aspiracions d’una part del territori, tot oblidant que fa 300 anys, com ocorre hui en dia, molts valencians lluitaren en defensa d’unes llibertats comunes.

Ens esperen, doncs, uns temps de lluita, tant al carrer com en l’àmbit de les idees, i des de l’Esquerra independentista hem d’estar preparats per donar batalla en tots els fronts. Hem de reafirmar-nos en el nostre projecte d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes, sense renúncies, sense deixar-nos ningú pel camí.

El nostre repte, doncs, és organitzar i mobilitzar el poble treballador perquè sols així es poden canviar les coses. Sols així ho podrem canviar tot. L’esquerra independentista tenim les eines per incidir al carrer, a les institucions, a l’ensenyament i als llocs de treball; tenim una organització juvenil -que ara tot just celebra el primer aniversari-, tenim un projecte de municipalisme transformador -amb unes CUP que progressivament es van implantant al País Valencià-, tenim un potent sindicat d’estudiants, tenim organitzacions antirepressives, estem construint un sindicat de classe i combatiu dia a dia i amb il·lusions creixents, tenim mitjans de comunicació i tenim una xarxa de casals i ateneus, entre altres estructures. Pocs moviments poden dir el mateix! I tot plegat ho tenim per posar al servei de la classe treballadora. Perquè només amb l’autoorganització popular podem fer front amb garanties i amb contundència a les mesures econòmiques antipopulars i als seus responsables. Només amb l’autoorganització popular podrem aspirar a un futur digne i lliure per al nostre poble.

vlc

 

Per la nostra gent : als Països Catalans decidim Independència, Socialisme i Feminisme. Per canviar-ho tot!

Octubre 2013