Comunicat del SEPC vers la notícia sobre precarietat laboral a la Universitat Pompeu Fabra


Salvant les distàncies ideològiques –antagòniques, abismals– entre el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i el diari ABC, voldríem fer ressò de la notícia que publica sota el títol “Denuncien la precarietat laboral de la Universitat Pompeu Fabra”.

L’article sintetitza una realitat que venim assenyalant de fa temps com a part d’un procés de canvi de l’essència de la Universitat tal i com se l’entén a la nostra societat actual. La situació del Professorat Docent i Investigador (PDI) de la UPF és extrema: més de la meitat de la plantilla és contractada, un dels percentatges més alts de l’Estat espanyol.

Del total de 887 professors, uns 383 són associats, 150 són titulars i 98 són catedràtics. Els emèrits, visitants, agregats, col·laboradors temporals…, uns 256. Lluny de ser la LOU el nostre objectiu a perseguir (llei que assenta les bases de la transformació de la Universitat pública en una de més elitista, més mercantilitzada, més antidemocràtica), cal remarcar que el 62’9% de contractats de la UPF supera de molt el 49% legal; entre d’altres percentatges que assenyala el diari.

Davant d’aquesta realitat, trobem que la postura oficial del recent elegit rector Casals és mostrar les dades que els convenen a aquells qui legitimen l’expulsió de docents de la Universitat. De manera cínica, apunta que el percentatge de PDI respecte el total s’ha reduït en un 8%, així com el dels associats en un 11%; com si fos una dada de la que calgués estar orgullós.

Nosaltres volem dir al senyor Casals que sí, que segurament aquests percentatges són verídics, però que l’altra cara de la moneda de què no parlen es que aquests números s’han reduït a causa dels acomiadaments i les no-renovacions de contractes (acomiadaments encoberts) que s’han donat. Si en campanya electoral afirmava solemnement no dur a terme cap acomiadament durant el seu mandat, perquè amagar aquestes xifres, que si bé són anteriors a que fós rector, són verídiques igual?

Voler amagar la destrucció de la nostra Universitat pública és ser-ne còmplice. Així com ho és ser-ne el braç executor, així com ho és fer falses proclames que no es poden complir més enllà del que sabem que donada la situació actual és la nostra única sortida: la desobediència. Desobediència contra totes aquelles mesures antisocials que volen aplicar, desobediència a les aules, despatxos i carrers; fins aconseguir crear la Universitat popular, catalana, antipatriarcal i de qualitat.